Contes en Català: A la recerca de l´inspiració perduda.

Contes d'Itàlia: A la recerca de la inspiració perduda:

Hi havia una vegada , fa molt de temps, en el gran preciós país d'Itàlia, vivia un jovenet anomenat Nicola.

En Nicola era artista i era l'encarregat d'alegrar tots els palaus i les cases d'Itàlia amb els seus dissenys de figures, pintures i escultures elaborades a mà i dissenyades expressament segons els gustos dels seus clients. Era molt popular i conegut a tota Itàlia. Cada dia tenia més encàrrecs per elaborar i cada vegada li costava més acabar les seves obres. Se'l veia cansat i aclaparat per les obligacions.

A vegades no dormia ja que havia de lliurar els treballs al dia següent i als clients sempre els urgia tenir-los llestos en determinats moments que a en Nicola no li anava del tot bé.

Va arribar un moment en què Nicola sentia que a les seves pintures i escultures els faltava alguna cosa, l'espurna d'innovació i gràcia que tenien anteriorment semblava que s'havia perdut. Els clients van deixar de cridar-lo, ja que consideraven que les seves obres eren molt repetitives i poc originals.

- Estic molt cansat! - exclamava en Nicola interiorment. No puc més. Estic aclaparat i trist. No és possible que estigui tot el temps ocupat realitzant treballs que al final no es venen perquè els clients han perdut la confiança en les meves obres -continuava explicant en Nicola molt enfadat i amb un gran desànim en la seva veu.

En Nicola no volia tornar a la seva rutina diària, s'havia adonat que les seves obres no eren iguals que les d'abans. Ja no li agradaven. La seva manera de pintar i elaborar les peces llaurades havia canviat i sentia que ja no eren tan boniques. Havia de tornar a trobar la inspiració que abans tenia per poder realitzar les pintures amb la mateixa mestria.

- On haurà anat a parar la meva inspiració? - pensava en Nicola.

- No entenc en quin moment em vaig perdre entre tantes obligacions. Què puc fer per tornar a recobrar la meva fama i prestigi? Si no aconsegueixo descobrir què els falta a les meves pintures, mai tornaré a ser el gran artista que era abans -exclamava en Nicola sense deixar de pensar en la seva desgràcia.

Després de meditar-ho molt, en Nicola va decidir partir a l'endemà de viatge. No va avisar ni als seus clients ni a la seva família d' on anava, ja que volia estar un temps sol, pensant en les raons de la seva falta de motivació.

En Nicola va recollir unes quantes coses de casa i les va disposar en un petit sac Portava el mínim indispensable per estar de viatge unes setmanes.

Primer va decidir anar a visitar Pisa. Sempre li havia agradat recórrer països i ciutats però les seves obligacions no l'hi ho havien permès.

Quan va haver arribat a Pisa va descansar unes hores i es va dirigir a passejar pels jardins i carrers.

Pisa era una ciutat, molt emblemàtica pel gran ogre que subjectava la famosa torre construïda per un temible bruixot.

Temps enrere, el bruixot havia volgut acabar amb la tranquil·litat del poble de Pisa construint una gran torre inestable a la qual tot el poble temés per la seva possibilitat d'ensorrar-se i causar-los mal.

El poble de Pisa durant molt de temps va barrar i va protegir la zona per evitar l'esfondrament de la torre. Ara un gran ogre s'encarregava de subjectar-la i així evitava que en qualsevol moment es pogués arribar a caure.

En Nicola no sabia per què l'ogre subjectava la torre així que va decidir satisfer la seva curiositat i va anar a preguntar-li els motius pels quals es dedicava a aquesta tasca.

- Crec que l'ogre deu subjectar la torre obligat pels reis d' Itàlia -pensava interiorment en Nicola.

- Possiblement el tenien empresonat i li van oferir l'oportunitat de netejar les seves culpes ocupant-se d'aquesta bona tasca -continuava dient en Nicola.

Quan va estar davant de la gran torre es va acostar a l'ogre i va exclamar:

- Bon dia senyor ogre -va dir en Nicola.

- Bon dia -va contestar l'ogre bruscament. A què dec l'honor de la teva visita? - va preguntar l'ogre mirant cap al costat on provenia la petita veueta d´ en Nicola.

- Em dic Nicola i sóc artista. Em dedico a pintar i llaurar les meves escultures. - va dir tristament.

- I que és el que fas a Pisa? - va preguntar l'ogre.

- Doncs veuràs ... - va dir en Nicola. He perdut la meva font d'inspiració, ja no pinto igual que abans. Les meves obres no es venen i estic molt trist per això. He decidit viatjar per poder conèixer món i veure si d'aquesta manera torna la meva inspiració perduda.

- Ahh! - va contestar l'ogre. I per això has vingut a Pisa? - va dir l'ogre.

- Sí, vull conèixer gent i llocs i entendre una mica més la natura, els boscos i els poblats. També estic aquí perquè m'agradaria fer-te una pregunta. Per què estàs tot el dia subjectant aquesta torre? - va preguntar en Nicola.

- Home, perquè si no es cauria i destruiria tot el poblat -va contestar l'ogre pensant que en Nicola era una mica beneit.

- No home, això ja ho sé! - va dir en Nicola. La meva pregunta és per què ho fas. T'ho ha manat el rei? - va preguntar l'italià.

- No. Ho faig perquè és el que vull fer. La meva vida sempre havia estat molt penosa, fent mal a la gent, ferint a princeses i matant a prínceps, però va arribar un dia en què em vaig adonar que estava molt sol. No tenia ningú amb qui compartir la meva vida i l'amor va arribar al meu petit cor d'ogre. Vaig conèixer a la princesa Carolina i vaig entendre la seva por cap a la possibilitat que la torre caigués. Així que vaig decidir fer alguna cosa per ella i ajudar-la. Però sobretot ho vaig fer per mi, per estar sempre al seu costat. Així que vaig decidir dedicar-me a sostenir la torre. Dia i nit estic aquí amb la il·lusió que Carolina vingui a visitar-me. Ella em ve a veure cada dia. Em porta sempre menjar i xerrem una mica.

- És preciosa saps?-va dir l'ogre molt dolçament.

- Ahh! Però que bonica història! Doncs potser Carolina em serveixi com a font d'inspiració a mi també. Esperaré aquí per veure-la i parlar amb ella. - va contestar en Nicola esperançat.

Finalment, en Nicola es va trobar amb la princesa i van estar parlant durant una estona. Nicola es va adonar que era una princesa veritablement bella i educada. Es van explicar mútuament anècdotes de la seva vida i històries sobre altres llocs. Després en Nicola va partir sense més demora amb l'esperança d'haver trobat de nou la seva inspiració perduda.

Quan va arribar a la seva habitació va començar a pintar i pintar, però per desgràcia seva, la inspiració no arribava. No sabia què fer ni què dibuixar. Tristament la bellesa de Carolina no havia fet efecte i continuava sense poder crear bones obres.

L'endemà va partir cap a la ciutat de Venècia. Venècia és una ciutat molt coneguda perquè els seus carrers estan inundats per petits canals d'aigua que l'envolten. Per poder creuar-los cal utilitzar unes petites gòndoles que són guiades per diferents persones d'allà.

En Nicola volia recórrer aquests canals pujat en alguna d'aquestes gòndoles i poder gaudir del paisatge. Pensava que potser el nou aire de Venècia podria tornar-li la seva inspiració perduda.

Quan va arribar allà es va acostar a un gondoler i li va demanar que li guiés per la ruta més bonica que conegués.

- Hola, sóc en Nicola. M'agradaria fer un recorregut per tota Venècia amb la teva gòndola. Em podries guiar per la ruta més bonica que coneguis? - va preguntar en Nicola al gondoler.

- Per descomptat. És la meva feina-va exclamar somrient el jove gondoler. El meu nom és Germán.

Després de les presentacions en Germán va conduir a en Nicola a través dels canals de Venècia. A mesura que els anava recorrent li anava explicant la història de la ciutat, com es van produir els canals i com era el manteniment de la ciutat.

En Nicola estava molt emocionat escoltant a en Germán i de sobte va pensar que potser havia d'estar cansat de contar sempre les mateixes històries als turistes i fer sempre els mateixos recorreguts.

- Però tot i així sembla que estigui feliç i content explicant-les. Sembla que fos la primera vegada que les narra -meditava per a si mateix en Nicola.

En aquell moment els seus pensaments es van convertir en paraules i amb un sobresalt li va preguntar a en Germán:

- Germán, m'agradaria fer-te una pregunta. Sempre fas els mateixos recorreguts i expliques les mateixes coses als diferents turistes però no sembla que això t'afecti. Se't veu molt feliç i content contant-les. Digues , per què no estàs cansat i desmotivat si sempre fas el mateix? - va preguntar en Nicola.

- Doncs veuràs Nicola. Encara que sigui un treball rutinari i possiblement tu ho consideris pesat per a mi no ho és.

-Considero una alegria poder explicar les meves històries als turistes. És un orgull per a mi conduir-los per tota la ciutat i que coneguin una mica més el meu bonic país. On puc trobar jo un treball més bonic que aquest? En cap lloc. Per a mi és una satisfacció poder ensenyar on he nascut i el que he viscut. No ho canviaria per res. - explicava emocionat en Germán.

- Ah! Doncs tens raó. Mirant les coses des del teu punt de vista el treball es fa més lleuger -va contestar en Nicola sorprès per la resposta.

Un cop realitzat tot el recorregut en Nicola es va acomiadar d´en Germán i es va dirigir cap a la seva habitació.

Mentre descansava pensava detingudament el que en Germán li havia explicat i en veritat Venècia era una de les ciutats més belles que mai abans hagués vist. Però la seva inspiració continuava sense aparèixer. Pensava i pensava, volia pintar un bonic paisatge venecià però semblava que la seva creativitat continuava sense aparèixer.

En Nicola cada dia estava més trist. Gairebé ja s'havia donat per vençut i estava a punt de tornar a la seva ciutat. Tornaria a la seva ciutat tal i com s'havia anat. Buit i desanimat.

L'endemà en Nicola va pensar que abans de marxar faria la seva última visita. Aniria a la ciutat de Roma.

Quan en Nicola va arribar a Roma va comprovar que també era una bella ciutat. Els diferents edificis estaven construïts amb una gran harmonia i arquitectura perfecta. Va decidir entrar al Vaticà. Allà es va quedar sorprès de la majestuositat d'aquella església. En aquell moment anunciaven una gran missa.

La missa va ser preciosa. Tota la gent que es trobava al temple es donaven mostres d'afecte i ànim entre ells com si es tractessin de veritables germans.

En Nicola va prosseguir amb els seus pensaments. Pensava que havia de ser molt avorrit donar les mateixes xerrades cada dia a l'església, però tot i això, el papa no havia donat mostres de cansament ni de desmotivació alguna.

Mentre en Nicola meditava el papa, acompanyat d'un parell d'escolans, es dirigia cap a la sortida de l'església.

- Hola noi-va dir dolçament el papa. Has escoltat avui la meva missa?

- Si ... va respondre amb certa admiració Nicola.

- I què t'ha semblat? - va preguntar el Papa.

- Ha estat realment bonica. He après moltes coses escoltant. Realment admiro la seva manera de pregar.

Després de fer una lleugera pausa en Nicola va continuar la seva xerrada amb el papa.

-Si no és indiscreció m'agradaria fer-li una pregunta. Si sempre repeteix les mateixes oracions i frases Com és que vostè no es cansa ni es desmotiva? I com és que la gent segueix anant a la seva missa si sempre es repeteixen les mateixes frases i les mateixes oracions? - va preguntar esperançat en Nicola esperant obtenir la resposta a la seva falta d'inspiració.

- Doncs veuràs jove, en les misses que jo faig encara que es repeteixin sempre les mateixes oracions i frases el significat de les mateixes sempre canvia. Les oracions sempre es transformen. Cada frase i cada oració adquireix un significat diferent per a aquell que l´ escolta encara que sempre diguin el mateix. Això passa perquè mitjançant la paraula intento transmetre l'amor cap a la vida i cap a totes les coses que ens envolten, intento transmetre la fe en Déu i que les meves paraules aportin esperança i il·lusió a tot el meu poble. A cada missa poso una intenció diferent encara que les frases siguin les mateixes -explicava el papa al jove Nicola que escoltava atentament.

- Ah! - va contestar en Nicola. Així que és per això que el poble mai es cansa d´ escoltar- se- les recitar i per això segueixen acudint a missa cada dia.? - va exclamar en Nicola imaginant com seria anar cada dia a missa.

Dit això el papa va prosseguir el seu camí i en Nicola es va dirigir a la seva habitació per recollir les seves coses i partir a casa al dia següent.

Per fi el dia de la tornada a casa va arribar i en Nicola seguia sense haver trobat la seva font d'inspiració. Ni la bellesa de Venècia, ni la bellesa de Carolina, ni l'harmonia de Roma havien aconseguit aportar la motivació i creativitat que en Nicola havia perdut.

Aquella nit quan va arribar a casa, en Nicola descansar com mai. Li va donar temps a reflexionar, a meditar i a rememorar totes les trobades amb persones i llocs que havia viscut durant el seu viatge.

Alhora que meditava es va quedar adormit i a mitjanit es va despertar en somnis. En aquell moment no sabia si encara estava somiant o despert però quan va recobrar la consciència alguna cosa havia canviat en el seu interior. Per fi s'havia adonat que durant tot aquest temps estava buscant la inspiració en les coses externes, països, paisatges i persones. Havia estat molt ocupat treballant les seves obres buscant tan sols el reconeixement de l'exterior. Només li havia importat fer-se famós i ser conegut com el millor artista d'Itàlia.

Però després del seu llarg viatge i el fet d'haver entès els motius pels quals l'ogre, el papa i el gondoler eren tan feliços fent els seus respectius treballs malgrat la monotonia dels mateixos, havia fet entendre en Nicola que l'important no és el reconeixement exterior si no els sentiments que un expressa mentre realitza la seva tasca. Això era el que en Nicola havia perdut. Havia comprès que l'important era poder gaudir fent les seves pintures, poder expressar els seus sentiments d'amor per l'art en cadascuna de les seves obres i poder reflectir el significat de la creació i de tota la vida en elles. Hi havia entès que el més important és el que un sent i pretén transmetre en les seves obres i no tant el reconeixement extern o la recerca de fama gràcies a aquests.

A partir d'aquest moment en Nicola va canviar la seva manera de veure les coses. Ja no li importava que la gent no comprés les seves pintures, no li importava arribar a ser el millor artista de tota Itàlia, només l´ importava crear les seves obres feliç i content pel simple fet de poder fer-ho.

A partir d'aquest moment en Nicola creava les seves pintures guiat pel seu amor interior. No cedia davant les exigències externes ni es posava més responsabilitats de les que podia assolir.

D'aquesta manera gairebé sense adonar-se'n, va tornar a recobrar la fama i el prestigi que abans tenia.

Com a senyal d'agraïment a la vida, a Déu i als companys que l'havien ajudat a recobrar la seva creativitat i inspiració, va dissenyar una gran font a la qual va anomenar "la fontana de Trevi". Aquesta font es va convertir en una de les més famoses obres que envolten Itàlia. A ella acudeixen multitud de persones deixant caure una petita moneda en les seves aigües, esperant que les gràcies de la vida i els seus desitjos més interns es converteixin en realitat al igual que en Nicola va poder recobrar la seva creativitat.