El lleó Rigobert.

Hi havia una vegada, fa molt de temps, vivien una parella de lleons salvatges que governaven feliçment la gran selva amazònica de l'Àfrica.
Estaven molt contents ja que la reina lleona esperava el seu primer fillet. Per al papà lleó era tota una satisfacció poder portar al món el seu primer descendent ja que seria el seu successor al tron. Esperava ansiosament seu naixement ja aquest fet li suposava tot un orgull que volia mostrar a tots i cadascun dels seus súbdits.

El dia tan anhelat va arribar i la mare lleona es va posar de part. Tots els animals esperaven aquest esdeveniment molt contents però alhora una mica espantats, ja que la família de reis lleons eren molt temuts pel seu gran poder.

Quan el nadó lleó va néixer els pares van decidir posar-li Rigobert. Pensaven que era un nom molt distingit i alhora denotava cert poder i vàlua que seria molt idònia per quan el nadó hagués de prosseguir el seu regnat.

Però per a sorpresa de tots, el nadó va néixer i al poc temps es van adonar que no tenia veu i que per tant li era impossible rugir com a la resta dels lleons.

Per al pare lleó va ser tota una frustració conèixer la notícia, ja que això suposava que mai es podria fer respectar ni podria demostrar el seu poder als altres animals.

Amb una gran decepció el pare lleó va haver d'acceptar els fets amb resignació, encara que interiorment sabia que el Rigobert seria incapaç de regnar.

El Rigobert va créixer i poc a poc es va anar adonant que no era com els altres lleons. No era capaç de rugir ni de comunicar-se amb els seus companys. A l'escola i al pati de la selva els seus companys sempre el deixaven aïllat. No volien saber res d'un lleó que no era capaç de rugir.

A casa també va començar a notar la decepció a la cara dels seus pares, que acceptaven  prou feines el problema d´en Rigobert.


Així que un dia, forçat per les circumstàncies, el Rigobert va recollir de la seva habitació unes quantes coses i va marxar de casa. No volia continuar sent la riota i la vergonya de tots els seus amics ni dels seus pares.
Amb la seva petita bosseta a la mà va partir sense rumb fix, sense saber cap a on dirigir-se ni a qui acudir perquè li solucionés el seu problema.

Va caminar i va caminar sense trobar l´ ajuda de cap animal de la selva. Ningú li prestava ajut, al contrari, seguien rient-se i burlant-se d' ell.

Així que molt desanimat es va asseure a plorar desconsoladament al costat d'una petita llacuna. Alhora que plorava un lleuger vent va començar a assotar uns petits joncs que vibraven i originaven estranys xiulets i murmuris al seu pas.

Tot d'una el Rigobert es va adonar que aquells estranys sons podien assemblar-se al soroll ensordidor d'un grunyit de lleó.
- Si fos capaç de només aconseguir un rugit com aquest -pensava interiorment el Rigobert.

I de sobte va tenir una gran idea. Potser podria arribar a construir algun tipus de mecanisme utilitzant els joncs que li permetés bufar a través d'ells i originar algun so semblant a un grunyit. D'aquesta manera podria tornar a la selva i demostrar que ell era capaç de rugir tan bé com la resta de lleons. Així podria fer-se respectar per la resta d'animals i poder regnar adequadament la selva amazònica.

Així que sense més demora, el Rigobert va començar a dissenyar diversos mecanismes amb l'ajuda dels joncs, branques i fulles dels arbres.

Per crear el primer instrument va utilitzar un jonc llarg al que va perforar amb les seves urpes donant sortida a diferents orificis. D'aquesta manera, quan el Rigobert bufava a través d' ell, donava origen a diferents sons depenent dels forats pels quals passava l'aire. Si acuradament anava canviant la posició dels seus dits pels forats, la bufada originava diferents sons. Va provar i provar multitud d'opcions però els sons que desprenia el jonc eren molt aguts, molt fins i utilitzant-los seria impossible espantar ni defensar-se de cap animal.

El segon instrument el va crear mitjançant l'associació de diversos joncs lligats amb una corda. Quan bufava ràpidament a través d'ells originava diversos tipus de sons. Va provar i va provar però tampoc li va convèncer cap d'ells.

D'aquesta manera va contunar provant i provant diferents opcions. El so que pretenia buscar havia de ser greu i fort i la dimensió dels petits joncs no eren suficient per poder originar un so tan brusc.
Una mica desanimat va seure a la vora  d´ una riera a pensar i a reflexionar la millor manera d'obtenir el so que estava buscant.
Tot d'una va veure aparèixer a un grup de pelicans que va aterrar a la vora de la llacuna.

Veient com es movien i l'aspecte que tenien va començar a donar-li voltes a la seva imaginació.
Va observar detingudament el pic dels pelicans. Eren grans, bombats i amb capacitat per albergar-hi molt de peix mentre els anaven paint.
Potser si pogués elaborar un instrument amb aquelles dimensions quan bufés a través d' ell podria originar el grunyit que estava buscant. La sortida del jonc era massa petita però si en comptes d'utilitzar un jonc utilitzés altre tipus de material pel qual bufar, el so segurament seria més fort.
Així que va començar a buscar diferents objectes per dissenyar el seu instrument. Va buscar i va buscar entre les fulles dels arbres, pels troncs buits dels arbres i per fi va trobar la solució.

Finalment va trobar la solució. Enganxar el jonc més gran que va trobar a una gran petxina de cargol que li serviria com a receptacle l´ interior de la qual ,quan l'aire passés , creés el so greu que estava buscant.

D'aquesta manera el Rigobert va aconseguir crear el rugit més fort i més atroç que mai s´ hagués sentit a tota la selva. Molt content va partir a casa amb la il·lusió de tornar a trobar-se amb els seus pares i amb els seus amics ara que rugia tan bé com ells.
Quan va arribar a la selva i va començar a bufar i bufar pel seu instrument, tots els animals fugien espaordits espantats pel soroll que originava i que arribava a sentir-se per tots els racons de l´ Àfrica.
Els pares d´ en Rigobert de seguida van partir a la recerca d'aquell rugit tan fort i poderós temorosos que fos algun lleó disposat a arrabassar-los seu regnat. Però la seva sorpresa va ser atroç quan de lluny van veure aparèixer a en  Rigobert acompanyat del seu gran instrument al que va denominar trombó.
Els pares d´ en  Rigobert estaven realment sorpresos. Van celebrar entusiasmats el seu retorn amb una gran festa a la qual van acudir tots els lleons i lleones del seu regne. A partir d'aquell moment tots els animals de la selva van començar a respectar a en Rigobert ja que ara era capaç de defensar-se i d'espantar qualsevol animal que s'interposés en el seu camí com feia la resta dels lleons.
I així va ser com Rigobert va inventar tots els instruments de vent.




I conte contat aquest conte s'ha acabat.



Per Mónica Zambrano. Els wikicuentos multiculturals.