La marieta Berta

 


 Hi havia una vegada, al país de les margarides, vivia una marieta anomenada Berta.

La Berta era la petita de la família i quan va néixer tots es van quedar molt sorpresos al veure que havia nascut sense els seus topets vermells. La seva pell era bella i llisa i lluïa sempre bella i brillant però per a la  Berta suposava un problema, ja que no era com les altres marietes. No tenia topets vermells.

A mesura que anava creixent la petita marieta es mostrava cada vegada més trista i desanimada ja que pensava que no era prou bonica ja que no tenia color. Ella volia assemblar-se  a la resta de marietes i lloava una i altra vegada la bellesa de les seves companyes. Considerava que la seva tristesa era deguda al fet que havia nascut sense topets i que sense ells mai aconseguiria la perfecció que ella creia veure en la resta de marietes.

Els seus pares i amigues sempre la animaven doncs consideraven que tot i que havia nascut sense tops vermells era una marieta molt bonica, el seu vol era molt lleuger i admirat per tots i la seva veu dolça i melodiosa conquistava a qualsevol insecte que volés pels voltants. Però tot i així, la Berta seguia trista  i es comparava amb la resta de marietes.

- Potser, si jo tingués topets em sentiria feliç i contenta com la resta de les marietes- pensava per si mateixa la Berta.

I dia darrere altre, els pares de la Berta i les seves amigues la veien cada vegada més trista malgrat l'afecte que ells li oferien.

Un dia la Berta va pensar que si seguia sense els seus topets no seria mai feliç i va decidir partir a la recerca dels seus tops vermells.

- No pot ser que jo hagi nascut sense topets vermells. Segur que es troben en algun lloc esperant que jo els trobi- meditava per si mateixa la Berta.

I amb aquests pensaments va partir un matí amb l'esperança de tornar a casa feliç i contenta per haver trobat la part de si mateixa que li faltava.

Així que d'aquesta manera, va caminar sense descans, va recórrer valls, rius i muntanyes. Va conèixer molt d’altres animals que admiraven realment la bellesa de la seva veu i de la seva bonica pell. Però a la Berta no li servia de res les lloances, ella volia poder ser com la resta de marietes i poder lluir en la seva pell, els bonics topets vermells de la mateixa manera que les seves companyes.

Un dia es va trobar amb una gran abella que molt dolçament li va preguntar:

- Hola preciosa marieta. Què fas soleta caminant per aquests passatges? - Li va preguntar l'abella.

- Hola. Em dic Berta i vaig a la recerca de les meves topets vermells- va dir innocentment la marieta.

- Però per què vols trobar? - Va dir l'abella. Jo et veig molt bé sense ells- exclamar sincerament.

- Doncs veuràs. Crec que la meva tristesa i la meva sensació de buit es deuen al fet que he nascut sense topets i m'agradaria poder recuperar-los per sentir-me igual de bella que les meves companyes que si tenen topets vermells en la seva bonica pell- va dir laBerta.

- Bé, en aquest cas, jo puc ajudar-te a fabricar uns- va dir molt convençuda l'abella
 - Ah si! - va exclamar la Berta. I com els podem fabricar? - va continuar dient la Berta.
- Doncs amb el pol·len vermell de les roselles -va afirmar l'abella.

- Amb ell podrem afegir a la teva bonica pell uns bonics topets. D'aquesta manera et sentiràs com la resta de les teves amigues i tornaràs a sentir-te feliç -va dir l'abella.

Així que els dos insectes van començar a elaborar els topets. Van recollir pol·len de diferents plantes i els van aplicar sobre la pell de la Berta.


La Berta quan es va mirar al reflex del riu es va quedar fascinada veient la seva pell tacada amb els topets vermells.

- Per fi! -va exclamar contenta. Ara ja puc tornar al poblat i ser feliç com la resta de marietes.


I dit això va partir sense més demora cap al poble, amb tan mala sort que una tempesta es va abalançar sobre ella. Com a conseqüència de la pluja que va caure sobre ella, el pol·len vermell que formava els seus topets es va començar a desfer i quan la tempesta va finalitzar, la Berta havia perdut de nou els seus topets vermells.

-Però no pot ser -plorava descoratjada la petita marieta. Ja estic de nou sense els meus topets.

La Berta plorava i plorava desconsoladament. En aquell moment se li va aparèixer una bonica papallona.

- Per què plores preciosa marieta? - li va preguntar la papallona.

- Sóc una marieta desgraciada, no puc ser feliç sense els meus topets-plorava molt decebuda la Berta.

- Però així estàs molt maca -va dir la papallona.

- Tu em dius això perquè a tu no et falten els teus bonics colors, però estic segura que sense ells estaries igual de trista que jo -va dir la Berta.

- Doncs potser tens raó. - va contestar la papallona.

- Potser conec algú que et pot ajudar- va dir la petita papallona.

- Ah si! -va contestar la marieta. T'acompanyaré on sigui per tal de poder aconseguir uns preciosos topets-va dir la Berta.

I juntes les dues van partir a la recerca del castor el pintor.


- Bon dia senyor Castor-va dir la papallona. Volíem que ens ajudessis a fabricar-li a la Berta uns bonics topets vermells amb l'ajuda dels teus pigments i de les teves pintures.

- Doncs heu vingut a caure al millor lloc -va dir el castor. Sóc un dels millors pintors que hi ha per aquests voltants.


I dit això el castor va començar a pintar sobre la pell de la Berta uns grans topets vermells.
Quan la Berta es va tornar a mirar sobre el reflex de l'aigua, es va quedar meravellada amb els topets que el senyor castor li havia dibuixat i va marxar molt feliç i contenta per ensenyar-li a la seva família els seus nous topets.


Però durant el camí una forta ventada va bufar i bufar al jardí on la Berta es trobava i va fer que la pintura realitzada a base de pigments del senyor Castor comencés a desintegrar-se.

- Però no pot ser! -plorava de nou la Berta. De nou he perdut els meus topets vermells.


I Berta va començar a plorar de nou desconsolada pensant que mai trobaria la bellesa i l'alegria que estava buscant en els seus topets vermells.


En aquell moment se li va aparèixer una gran aranya que en veure- la allà va pensar en atrapar-la en la seva xarxa i devorar-la sense pietat. Però el plor de la Berta li va arribar al seu petit cor d'aranya i s'hi va acostar per preguntar-li la raó de la seva tristesa.
- Hola petita marieta. Per què plores? - li va preguntar l'aranya.


- Ploro perquè sóc una marieta sense topets. Sense els meus topets vermells mai arribaré a ser igual de bella i feliç com ho són la resta de marietes -va explicar Berta a l'aranya.

- Però jo et veig molt bé així -va dir l'aranya.


- Tu em dius això perquè a tu no et falta fil amb què teixir la teva teranyina. Si et faltés segurament et sentiries igual de trista com em sento jo -va dir Berta.


- Doncs potser tens raó -va dir l'aranya. Jo et puc ajudar a fabricar un bonic vestit de topets vermells amb el meu fil.
- Ah si!! - va dir de nou emocionada la Berta


I d'aquesta manera l'aranya li va confeccionar a la  Berta un bonic vestit de topets vermells.


- Ara si que els meus topets no se n'aniran volant ni desapareixeran degut a  la pluja o el vent -exclamava molt contenta la Berta.

I de nou molt alegrement es va dirigir a casa amb l'emoció de trobar-se amb les seves companyes.

- Ara seré igual de feliç que elles. La meva pell lluirà tan bonica com la de la resta de les meves amigues -va dir molt contenta la Berta.


Quan va arribar al país de les margarides va voler esperar per posar-se el vestit a l'endemà per donar una major sorpresa a totes les marietes del poblat durant la festa que celebraven cada any durant la primavera.

Quant va despertar, la Berta molt contenta i emocionada va sortir precipitadament de casa per reunir-se amb tots els seus amics i poder mostrar-los el seu vestit de topets.

Quan la van veure aparèixer tots van començar a abraçar-la i besar-la pel feliç retrobament:


- Encara sort que has tornat -deia una de les marietes. Temíem que t'haguessis perdut o que t'hagués passat alguna cosa pel camí.

- Però que maca estàs! - deia una altra de les marietes a la Berta. T' hem trobat molt a faltar.

- Jo també a vosaltres -deia la Berta molt emocionada i feliç per poder estar de nou amb les seves amigues.

I totes juntes van celebrar el dia de la primavera, saltant, rient i ballant sobre les belles margarides que començaven a florir als jardins.


El temps se’ls hi va passar ràpidament i la Berta se sentia més bella i feliç que mai.


- Estic molt feliç i tot gràcies al vestit de topets que em va fabricar l'aranya. Ara ja em sento com la resta de les meves companyes. Em sento plena i feliç -pensava la Berta per interiorment alhora que no parava de jugar amb totes les seves companyes.


Quan va començar a fosquejar la Berta es va acomiadar de totes elles i es va dirigir a casa molt feliç i animada.


-Ja  mai més em sentiré diferent, mai més em sentiré buida. Amb el meu vestit ja sóc una veritable marieta - meditava feliç la petita la Berta.


Però quan la Berta es va mirar al reflex de l'aigua del riu es va adonar que amb les presses i els nervis d'aquell dia, se li havia oblidat posar-se el vestit de topets, que romania intacte en un dels seus armaris


La Berta es va adonar que realment la felicitat que ella estava buscant ja es trobava en el seu interior i que no depenia de cap nou vestit ni depenia de tenir o no un determinat color o de ser igual que la resta de les marietes, simplement era la seva creença de que això era així la que veritablement l´ havia fet sentir-se diferent o infeliç.

Així que d'aquesta manera la Berta va descobrir que realment per ser feliç no li calia comparar-se amb les altres marietes, que realment no li feien falta els topets vermells per sentir-se igual de bella que les seves companyes. Finalment va aprendre que l'important és acceptar-se tal i com un és, i que el ser diferent a la resta no implica ser millor ni pitjor que ells ja que la bellesa rau també en les diferències.


I conte, contat, conte s'ha acabat.

Mónica Zambrano. Els Wikicontes multiculturals.