El Teodoro i els tres ingredients

Contes de Portugal: El Teodoro i els tres ingredients.

Hi havia una vegada, fa molt de temps, vivien en un petit poblet portuguès un matrimoni molt unit que esperava el naixement de la seva primera filla. El Teodoro era llenyataire i treballava tot el dia fora de casa buscant troncs per distribuir per tot el poble. No li agradava molt la seva feina però com de jovenet no havia pogut estudiar, no va tenir més remei que dedicar-s'hi per poder ajudar els seus pares a mantenir els seus set germans. L´ Adelaida la seva dona es dedicava amb molta devoció a realitzar les tasques de casa i feia alguns treballs com a costurera. Era un matrimoni pobre però estaven molt contents i gaudien tot el que podien del seu temps junts.

Desafortunadament, l´ Adelaida va tenir alguns problemes durant el part i quan va néixer la seva petita Fàtima als pocs dies va morir a causa d'una infecció.

A partir d'aquell moment, el Teodoro va canviar. Ja no era el noi vital, enèrgic i valent que havia estat. Ara sense l´ Adelaida se sentia buit i amb molta pena al cor tot i la presència de la Fàtima, a la qual cuidava tan bé com li era possible.

La Fàtima va créixer al costat del seu pare i en moltes ocasions anava al bosc a ajudar-lo amb la feina de transportar llenya i distribuir-la pel poblat. Mai parlaven de la seva mare tot i que la Fàtima en moltes ocasions li havia preguntat per ella.

Al cap d'un temps, la petita Fàtima va emmalaltir. Els diferents metges als quals va acudir el Teodoro no van oferir moltes possibilitats de que la petita pogués sobreviure.

El Teodoro en aquell moment va plorar desconsolat veient que tornava a repetir-se la mateixa història que amb l´ Adelaida. Però aquesta vegada, ja era massa. No podria suportar la pèrdua també de la seva petita Fàtima.
Així que després de rebre la notícia es va dirigir a la vora d'un riu i va començar a plorar i plorar desconsolat, veient que la sort no l'acompanyava. El seu cor estava ple de ràbia i ressentiment per la vida. Pensava que res valia la pena i que la Fàtima no es recuperaria mai de la seva malaltia.

En aquell moment se li va aparèixer un ancià acompanyat d'un gran bastó i es va asseure al seu costat.


- Hola, Teodoro -va dir l'ancià.

- Hola -va contestar el Teodoro. Com sap el meu nom? - va preguntar sorprès el Teodoro ja que no recordava haver vist anteriorment a l'ancià.

- Doncs veuràs, jo ho sé tot -va dir l'ancià tocant-se la seva llarga barba blanca.

- He sentit que la teva filla la Fàtima està molt malalta -va dir l´ancià.

- Així és -va contestar el Teodoro.

- I què penses fer? - va dir l'ancià.

- Doncs res. No espero res de la vida. Tot m'ha sortit molt malament. Jo estava molt feliç amb la meva dona i mira ara en la situació en què em trobo. Perquè he de continuar lluitant. La meva vida ja no té sentit. Me n´ aniré lluny d'aquí perquè ningú em trobi -va dir furiós i alhora trist el Teodoro.

- Crec que encara pots fer alguna cosa per la teva filla -va dir l'ancià. No crec que t ´ hagis de desanimar tan aviat. Potser la pèrdua de la teva dona estava escrita però això no vol dir que a la Fàtima també li passi el mateix. No creus? - va dir l'ancià.

- Potser jo pugui ajudar-la a que es recuperi però necessito una cosa de tu -va dir l'ancià.

- Ah sí! Digues. Estic disposat a fer el que sigui per la meva petita. - va exclamar sobresaltat el Teodoro.


- Bé. T explicaré un secret. Conec un ungüent que pot curar la Fàtima però els ingredients són molt difícils d'aconseguir -va dir l'ancià.


- Per crear l´ ungüent hauràs aconseguir trobar el trèvol de la veritat al jardí encantat de les ànimes perdudes, la ploma del falcó que es troba al cim de la muntanya de la tempesta i la pedra vermella que trobaràs en la cova del dinosaure. Amb aquests tres ingredients formaràs una massa que aplicaràs cada dia i cada nit pel pit de la teva petita. A la setmana podràs comprovar com millora notablement -va continuar explicant l'ancià davant la mirada sorpresa d´ en Teodoro.


- No crec que ho pugui fer- va dir el Teodoro. No seré capaç de fer-ho. A més no sé ni per on començar a buscar -va dir molt descoratjat el Teodoro.

- Doncs llavors no aconseguiràs curar  la teva petita -va dir l'ancià.

I dit això va desaparèixer tan ràpid com havia arribat.

Quan el Teodoro es va adonar del que havia dit, va intentar tornar a buscar l'ancià, però ja no el va trobar.

Amb molta pena en el seu cor va marxar a casa on l'esperava la Fàtima amb els bracets oberts.

- Hola Pare, ja has tornat a casa. És molt d'hora avui -va dir la nena somrient i acariciant-li la maneta.

- Hola Fàtima. He de marxar uns dies. Però no et preocupis, una de les teves cosines vindrà a estar amb tu uns dies mentre jo estigui absent -va dir el Teodoro.

- I on vas pare? - va preguntar sorpresa la nena sabent que el seu pare mai havia estat fora de casa més d'un dia.

- Vaig a fer unes compres fora del poble. Necessito comprar nous instruments per poder talar millor els arbres i recollir més fàcilment la llenya -va mentir el Teodoro.

L'endemà va partir sense més demora a buscar els tres ingredients que l'ancià li havia dit per poder fer l’ ungüent.


Mentre caminava i recordava les paraules de l'ancià, pensava que potser no era cap savi, possiblement era un farsant i potser el que li havia dit no era cert i que quan li apliqués l’ ungüent a la Fàtima comprovaria la falsedat de les seves paraules ja que ella no es recuperaria mai.

Però tot i això, va decidir prosseguir el camí a la recerca del primer ingredient.


El primer lloc on aniria seria al jardí encantat de les ànimes perdudes. Allà hauria trobar el trèvol de la veritat.

Va caminar i va caminar sense descans per diferents valls i muntanyes amb l'única brúixola de la seva intuïció. No sabia certament cap a on anar però es va deixar guiar per les estrelles i per l'esperança del seu cor.

Tot d'una va arribar fins a un frondós bosc. Milers i milers d'arbres feien del bosc un espai molt lúgubre i fosc al qual en Teodoro va tenir por d’endinsar-s’hi.

Però molt decidit es va obrir pas entre la mala herba i va recórrer un llarg camí acompanyat de multitud de veus i murmuris que li parlaven a l’oïda.


Milers d'ànimes perdudes li van començar a xiuxiuejar estranyes paraules a cau d'orella i a base d'oracions hipnòtiques van començar a enverinar el seu valor amb la sensació d'una por atroç. La por va començar a envair-lo i va tenir desitjos de sortir corrent. Aquestes ànimes eren éssers foscos que habitaven al bosc i tenien com a missió no deixar passar cap estranger i eren les encarregades de protegir el trèvol de la veritat. No podien permetre que certes persones s'apoderessin d' ell i realitzessin un ús indegut.

El Teodoro va tremolar de pànic i va estar a punt de rendir-se davant el poder de dominació que les ànimes planaven sobre ell. Tot d'una va sentir que al seu interior ressonava la veu de la seva estimada Adelaida que li deia:

- Teodoro. Lluita. Tu pots fer-ho.

La frase de l´Adelaida ressonava una i altra vegada en el seu interior i l'amor amb què van ser dites va fer que el Teodoro pogués sortir del seu estat hipnòtic. El Teodoro va començar a recordar l'afecte amb què l´ Adelaida li havia cuidat i estimat durant el temps que van estar junts i això li va fer el cor fort. Les ànimes davant la immensitat de l'amor que el Teodoro desprenia pel record de l´ Adelaida, van fugir espantades en la recerca d´ altre ésser més fàcil de poder controlar i dominar. Es van adonar que el Teodoro era un ésser valent i decidit interiorment i que l'amor del seu cor era veritable. Així que van decidir marxar i permetre que el Teodoro pogués accedir al trèvol de la veritat.

El Teodoro quan les ànimes van partir, es va asseure en una roca i es va adonar que durant tot aquest temps no havia volgut recordar l´ Adelaida, ja que el seu record li posava molt trist. Però ara s'havia adonat que el recordar-la i tornar estimar el seu record, li havia fet bé. Potser mai havia d´ haver enterrat en el seu cor el gran amor que havia sentit per ella i oblidar-ho d'aquella manera. Això només li havia causat més patiment.


Més content i animat va partir de seguida a la recerca del trèvol de la veritat. De seguida el va trobar a l'interior d'un gran jardí envoltat de roses de diferents colors.

Molt delicadament el va recollir del terra, donant gràcies a l´ Adelaida per haver-lo  ajudat a trobar-ho.


Aquesta nit el Teodoro va descansar més plàcidament que mai. Desitjava poder tornar a casa juntament amb la Fàtima per poder explicar-li detingudament com era la seva mare i com de bé s'ho havien passat junts. Havia fet malament en haver-li ocultat durant tant de temps aquesta informació a la seva petita. Però ara estava a temps de poder posar-hi remei.

L'endemà va partir a la recerca del seu segon ingredient. La ploma del falcó que es trobava a la gran muntanya de les tempestes.


No era fàcil poder aconseguir-la. Havia de pujar per un extens precipici per poder arribar al niu del gran falcó. Quan hi fos, hauria de arrencar-li una de les seves plomes sense caure i sense que el falcó s'adonés de la seva presència.

Amb gran esforç va pujar i va pujar per la muntanya fins arribar al cim.

Quan hi va ser es va amagar al costat d'uns petits ous de falcó que estaven propers a néixer. Juntament amb ells es va abrigar amb les fulles i herbes que conformaven el niu per esperar que la mare falcó tornés i poder-li agafar alguna de les seves plomes.


 Mentre era al niu i mirava les cries de falcó pròximes a néixer, va recordar el naixement de la Fàtima i les il·lusions amb les que havia celebrat el seu naixement. Però els seus pensaments van ser interromputs per l'aparició del gran falcó que obria i tancava les seves ales disposat a aterrar al niu.

En aquell moment el Teodoro va comprovar la grandesa del gran falcó però tot i així, d'una manera ràpida i àgil, es va enganxar a una de les seves plomes i va aconseguir fer-se amb una d'elles. Quan la va tenir a les seves mans es va disposar a baixar muntanya avall però de sobte va començar a bufar un vent atroç i una gran tempesta va fer la seva aparició a la part alta de la muntanya. El Teodoro no va poder resistir més i va cedir davant la força del vent, caient al buit. Gràcies a la fortalesa que havia adquirit durant la seva feina  com llenyataire, va poder aferrar-se a unes roques on esperaria a que la tempesta finalitzés. La situació en què es trobava el Teodoro era alarmant. Si la roca que li subjectava es desprenia cauria inexorablement al fons del precipici.

El Teodoro s'aferrava amb força a la roca però semblava que la tempesta no estava disposada a marxar. El Teodoro va tenir ganes de plorar i recordar el plor que li havia provocat el saber que la seva petita Fàtima havia caigut malalta. Però en aquell instant i d'una manera gairebé intuïtiva, en comptes de plorar, va començar a pregar i a demanar a Déu que la tempesta cedís, que li permetés poder seguir avançant en el seu camí a la recerca del ungüent per guarir a la seva petita. I de sobte, i com per art de màgia, la tempesta va començar a amainar i va deixar pas a un dia assolellat i brillant, com mai abans havia aparegut en les muntanyes de les tempestes. I amb ell, un bonic arc de sant Martí va aparèixer creuant tot el petit poble portuguès.

El Teodoro llavors va poder baixar acuradament de les muntanyes i va continuar el seu camí. Mentre caminava es va adonar que feia molt de temps que s´ havia oblidat demanar i pregar a Déu. Ara el seu cor estava molt més tranquil i serè, tenia l'esperança de que una nova oportunitat podia manifestar-se en la seva vida.

Amb la ploma i el trèvol de la veritat el Teodoro va seguir el seu camí. Estava molt orgullós de si mateix per haver pogut aconseguir els dos ingredients i per tot el que havia après durant la seva recerca. Ara només li feia falta el tercer.

De seguida va trobar la gruta que albergava la pedra vermella. Pensava quin nou desafiament es trobaria en aquesta ocasió.

Quan va arribar a l'entrada de la cova va comprovar que estava protegida per una parella de dinosaures i un nadó dinosaure que estava recolzat en el seu petit niu. El Teodoro es va fixar que el niu estava format per roques i pedres de color vermell i va suposar que serien aquestes les roques a les quals hauria de donar abast.


Així que es va posar fil a l'agulla i molt poc a poc es va endinsar a la gruta. Va romandre quiet observant a la parella de dinosaures com cuidaven del seu petit fillet  que semblava no moure´s . Els dinosaures no feien més que donar voltes al voltant del petit.

- Potser estigui malalt -va pensar interiorment el Teodoro. I amb aquest pensament va tornar a recordar la Fàtima ara més convençut que l' ungüent podria sanar-la.

El Teodoro es va acostar més al niu i va comprovar que el dinosaure tenia una pota trencada.

- Segurament per això no pot caminar -va seguir pensant el Teodoro.


I sense pensar-s'ho dues vegades es va dirigir cap als dinosaures amb un parell de tauletes a la mà. Els dos dinosaures, veient que el Teodoro portava el trèvol de la veritat i la ploma del falcó, sorprenentment el van deixar acostar-se al seu petit. Els dinosaures internament esperaven que el Teodoro pogués curar el seu nadó.


El Teodoro molt acuradament, va realitzar a la poteta del dinosaure, un embenat i va disposar les tauletes de manera que permetessin al dinosaure poder -se moure mentre la poteta sanés.

De seguida el dinosaure es va poder aixecar i va començar a caminar davant la mirada de sorpresa i admiració dels pares dinosaures.


En senyal d'agraïment, els dinosaures van deixar que el Teodoro se n’emportés una de les pedres vermelles que formaven part del niu del petit dinosaure.

El Teodoro va partir molt content ara que ja tenia els tres ingredients a la mà. Només faltava arribar a casa i poder fabricar l’ ungüent que l'ancià li havia aconsellat realitzar.


El Teodoro va realitzar el camí de tornada gairebé sense parar a descansar, volia arribar el més ràpidament possible per poder curar la Fàtima.


Mentre recorria el camí de tornada, es va adonar que es feia més lleuger quan es tenia un propòsit per assolir, quan la seva vida tenia algun sentit superior que li feia seguir endavant i pel qual lluitar. Es va adonar que ara caminava amb  il·lusió, una il·lusió que havia tornat a recobrar. El Teodoro recorria els boscos i praderies amb una velocitat que fins els mateixos ocellets es quedaven sorpresos quan el veien aparèixer.

Durant el seu camí agraïa una i altra vegada la presència dels arbres, les muntanyes, els ocells, el cel i les estrelles que havien estat sempre recolzant durant tot el seu recorregut i donava gràcies a Déu per haver-li permès gaudir de les meravelles de la seva creació.

D'aquesta manera el Teodoro va arribar ràpidament a la seva llar. Allà li esperava la Fàtima desperta arraulida en el seu gran sofà.

- Però Fàtima què fas desperta encara a aquestes hores? - va dir el Teodoro acariciant els cabells de la Fàtima.


- És que he de donar-te una notícia. Tenia moltes ganes de dir-te que el metge va venir ahir a visitar-me i em va dir que ja estava curada. - va dir la Fàtima amb un gran somriure a la cara.


- Però no pot ser! No em diguis que és cert això? - va dir el Teodoro ara amb llàgrimes als ulls però de pura alegria per la notícia rebuda.

- Si. És cert -va dir la seva cosina que estava al costat de la Fàtima.

I junts els tres van dormir més tranquils que mai amb la felicitat de veure la petita totalment recuperada.


L'endemà el Teodoro va anar a la recerca de l'ancià que dies enrere havia trobat a la vora del riu, per explicar-li el que havia passat. Volia explicar-li que tenia els tres ingredients de l’ ungüent però que no havia fet falta aplicar-los a la Fàtima, ja que miraculosament s'havia curat. Volia també poder-los-hi oferir a algú que ho necessités, algú que com la Fàtima estigués malalt per poder-los-hi aplicar.

Tot d'una el gran ancià va fer la seva aparició.

- Hola ancià. He vingut a la teva recerca perquè vull explicar-te que ...

- No continuïs apreciat Teodoro. Ho sé tot. I me n'alegro molt que la Fàtima s'hagi curat -va dir l'ancià.

- M'agradaria poder donar-los  algú que com la Fàtima els pugui necessitar -va continuar explicant el Teodoro.

- Estimat Teodoro, crec que encara no t'has adonat que el que de veritat a curat la Fàtima ha estat la teva fe en què era possible. La valentia i la perseverança que has demostrat recorrent el camí. El que veritablement sana un cor malalt és la fe i l'agraïment a Déu i les meravelles de la seva creació. I això és el que tu has demostrat i et felicito per això. Aquests ingredients per si sols no curaran. Cal recórrer individualment el camí i aprendre aquestes coses per un mateix -va explicar l'ancià a en  Teodoro.

I dit això va desaparèixer sense deixar senyal ni rastre.

I així va ser com la Fàtima va recobrar la seva salut.

 A partir d'aquest moment la Fàtima i el Teodoro gaudien cada dia junts com si fos l'últim. Anaven a tallar llenya contents i feliços per poder fer-ho. Tot el poble portuguès va celebrar unit la recuperació de la Fàtima i des de llavors celebren cada any una gran festa en honor a ella i al seu pare  el Teodoro.


I és per això que actualment molts pelegrins recorren el camí Portuguès que va realitzar el Teodoro, amb l'esperança de poder curar el seu cor mitjançant la recuperació de la fe i de les  il·lusions perdudes.




I conte, contat aquest conte s'ha acabat.




Mónica Zambrano. Els Wikicontes multiculturals.